Escuchar Entrevista
24/9/12
18/9/12
Josep Mª Montferrer PARLAMENT 11 DE SETEMBRE A SANT ADRIÀ
1- Introducció:
Vull començar el meu parlament agraint
l’Ajuntament de Sant Adrià, per la oportunitat que m’ha donat de poder
dirigir-vos la paraula en la Festa de l’11 de setembre.
Alguns de vosaltres em coneixeu i d’altres no.
Permeteu-me, doncs, que comenci aquest parlament amb unes pinzellades
personals.
Fa 37 anys que vaig optar per anar a treballar
de professor al barri de La Mina, ser un veí més d’aquest barri i passar a ser
ciutadà de Sant Adrià.
Per ètica i per ideologia sempre he pensat que
havia d’estar implicat amb els moviments associatius del meu barri. Si afluixem
en la lluita per la nostra dignitat i
pels nostres drets, els acabarem perdent.
És per això que he participat en diferents
xarxes associatives del barri de La Mina i, amb d’altres companys, sóc un dels
creadors i actual president del seu Arxiu Històric.
Ara, amb l’experiència del vell que ha perdut
en moltes batalles, però que no ha amagat la cara davant dels problemes, vull
expressar-vos ara les meves reflexions.
2- Unes
breus reflexions sobre la crisi de l’Onze de setembre del
1714.
Ara fa 298, després de divuit mesos de setge,
la ciutat de Barcelona va caure en mans de les tropes castellanes i
borbòniques, posant fi a l’anomenada Guerra de Successió.
Sabeu qui va sortir perdedor i qui guanyador d’aquesta
derrota?.
a-
Com sempre passa hi va haver molts nivells de perdedors diferents:
-
En
concret, els qui van perdre la vida, i sobre tot els del barri de la Ribera. La
Ribera era la zona econòmica més activa de Barcelona en aquells moments. Va ser
enderrocat en gran part per construir la Ciutadella militar per tenir Barcelona
ben controlada. Van arruïnar la seva economia.
Van enderrocar més de 1.200 cases. Van desaparèixer 38
carrers de Barcelona i es van quedar sense casa més de 6.300 ciutadans, molts
d’ells van haver de marxar d’allà
-
I
en general, el Poble Català: Els Decrets de Nova Planta,
invocant el “Dret Diví” i el “Dret de Conquesta”, que permetia acusar de rebel·lió i permetia condemnar a mort, tots
els qui no els acatessin, suposaven,
entre moltes altres coses, que
Catalunya perdia tots els
seus poders polítics i militars.
La llengua oficial passava a
ser el castellà, quedant reduït el català al món privat.
L’economia catalana quedava
sota control de la Hisenda Reial.
La Universitat de Barcelona
era clausurada i se’n obria una altra a Cervera
perquè era afí a
la causa borbònica.
b-
I també molts guanyadors diferents:
A part de la
Monarquia absoluta i centralista dels borbons, també van sortir-ne guanyadors
d’aquella derrota molts catalans influents, gent de la noblesa i de les altes jerarquies
eclesiàstiques, que seguint els seus interessos personals, van fer la seva
guerra particular a favor de la Monarquia Borbònica, en contra de la voluntat
popular.
I la jugada els hi va sortir rodona ja que es van ser
convertir en els grans beneficiats de la derrota de l’Onze de setembre i van
acabar creant la nova classe social emergent de la burgesia industrial
catalana.
Què és el que celebrem avui a l’aniversari de la
nostra derrota?.
No celebrem una derrota, sinó el fet que si els pobles
ho volen realment, ni les pitjors derrotes, poden acabar amb
la seva voluntat de ser.
Al 1714 gairebé tothom donava per morta la identitat
catalana, igual que la seva llengua i les seves organitzacions socials. Va ser
el poble i la seva voluntat de ser, la que va acabar mantenint i recuperant la
seva llengua i la seva identitat.
Gràcies a això, 150 anys més tard, va poder
aparèixer per tota Catalunya un nou
moviment social, conegut com la Renaixença Catalana. I un jove poeta
català, en Joan Maragall, li va donar veu en la seva poesia “Oda a Espanya”,
que es va convertir en un referent social per a molta gent.
L’Oda comença així:
“Escolta, Espanya, la veu d'un fill
que
et parla en llengua no castellana:
parlo
en la llengua que m'ha donat la terra aspra:
en
aquesta llengua pocs t'han parlat; en l'altra, massa”.
Qui hagués pogut pensar mai que cent anys més
tard d’aquesta Renaixença Catalana, esclafada un cop més per la dictadura
franquista de 35 anys de durada, que un cop més va intentar esborrar la memòria
històrica d’aquest poble, un net del Joan Maragall seria el President de la
Generalitat de Catalunya?.
Mai es pot fer callar a un poble que sap el que vol i
que lluita per aconseguir-ho.
3- Algunes
reflexions sobre la crisi actual que torna a posar en perill la nostra
identitat com a poble i els nostres drets com a ciutadans.
a-
Parlem sense embuts: Som víctimes d’una gran estafa a la que anomenen “crisi”
1- És la crisi del propi sistema i dels qui el
controlen.
Els mateixos que han provocat la crisi, que l’han negat permanentment, i que l’han
amagat durant anys, són els que ara es presenten com a salvadors. I la seva
genial solució que proposen és que les víctimes d’aquest sistema siguin els qui
paguin el seu desastre. Això ho anomenen “fer polítiques socials d’austeritat”.
Però només les apliquen a la gent de classe baixa o classe mitja. No als de la
seva classe.
Estem en mans d’uns grups que controlen la
economia mundial. Nosaltres som titelles a les seves mans. Si la gent es posa
nerviosa i protesta, ens castiguen pujant-nos la “prima de risc” i asfixiant la
nostra economia; i si “callem i complim la seva santa voluntat” ens la baixen
uns punts i ens fan creure que així ja anem millor.
Estem davant d’una estafa i una traïció a la
gent, que està posant en perill la nostra identitat com a poble, però també el
nostre estat del benestar. Es carreguen la educació, la sanitat i les
polítiques socials, que són drets nostres, per fer més rics a banquers, especuladors i d’altres vividors que
no paren d’engrandir la seva riquesa.
2- Estem indignats i escandalitzats,
veient:
a- Com el Banc Central
Europeu, que és el banc central dels 27 països de la C. E., obeeix les ordres
d’un sol país, mentre els altres 27 membres callen com a morts i miren de
treure el profit personal que puguin sense defensar el seus pobles.
b- Com el Govern
espanyol aprofita la crisi per sotmetre les CC AA i exigir que facin unes
retallades superiors a les que ells estan disposats a fer. Els importa molt poc
que siguin aquestes CC AA les que gestionen la major part de l’Estat del
Benestar de la gent.
Volen tornar a l’estat
centralitzat. Se’n riuen de la democràcia i de la participació. No ens volen
com a ciutadans lliures, sinó com a súbdits sotmesos a la seva santa voluntat.
c- Com s’està
trencant el nostre sistema de valors ètics i el nostre teixit associatiu. La gran
estafa dels poderosos ha podrit les
nostres relacions socials. Des de la Casa Reial espanyola, passant per molts
jutges, banquers, policies i polítics, s’han oblidat massa vegades que és la ètica la que hauria de donar
sentit als seus càrrecs.
d- I per ser qui
sóc, deixeu-me afegir que a mi personalment, em cau la cara de vergonya al
veure com actua la dictadura teocràtica vaticana i les seves jerarquies espanyoles
davant d’aquesta crisi. Els seus silencis són tan clamorosos, que sonen a
traïció al poble. Són incapaços de dir ni una sola paraula seriosa de denúncia
del que està passant. Sembla que només els interessi controlar les tendències
sexuals dels ciutadans.
b- MOLTA
GENT ES PREGUNTA DESORIENTADA: QUÈ HEM DE FER?.
On és la veu dels humanistes, que ens ajudin a
repensar la nostra humanitat?
On és la veu dels filòsofs, que ens ajudin a
trobar el sentit profund de la vida?.
On és la visió dels profetes, que ens aportin
esperança per la lluita?.
On són les postures ètiques dels polítics,
disposats a trencar les fèrries disciplines dels seus partits, per no perdre
poder?.
Cal dir que aquestes veus hi són; no han mort.
Però resulta força difícil escoltar-les, perquè estem rodejats de “tecnòcrates
ben pagats” que disposen de via lliure en la seva màquina de fer sorolls i
confondre a la gent. Un poble sord i cec que no pot discernir.
Ni sóc un humanista, ni sóc un filòsof, ni sóc
un profeta ni sóc un polític.
Em considero un veí de La Mina i un ciutadà de
Sant Adrià, que intenta escoltar, més enllà dels sorolls ensordidors del
sistema, la veu dels qui clamen per la igualtat i la justícia entre tots els
éssers humans.
Permeteu-me
que acabi aquesta reflexió, no donant solucions, que no les sé, sinó recordant les dues actituds bàsiques que són
necessàries per sortir d’aquesta crisi:
1ª- SOMNIEM LES NOSTRES UTOPIES. REINVENTEM EL MÓN.
Tothom ha de tenir molt clar que: Un altre Món
és possible, que una altra Catalunya és possible i que un altre Sant Adrià és
possible.
És la única manera de ser realistes sense
perdre el sentit de les coses. Una societat sense utopies és una societat que
confon el realisme amb el possibilisme quan no, amb l’oportunisme del moment.
1- Ens cal un futur de ciutadans del món, on
els drets humans els tinguem pel fet de ser persones humanes i no per disposar
de tal o qual paper o passaport.
2- Ens cal inventar la “democràcia real” i
acabar amb tots els seus succedanis.
2ª- PERÒ TOQUEM DE PEUS A TERRA I LLUITEM PEL NOSTRE MÓN CONCRET.
Que ningú vulgui arreglar el que no està a les
seves mans; fer això no serveis per a res. En tot cas exigim que els que en són
responsables ho arreglin o que se’n vagin.
Cal deixar de creure que algú de fora ens
vindrà a treure les castanyes del foc, i menys ara que aquest foc ho està
socarrimant tot.
Això, en la nostra realitat actual ens marca tres camps concrets d’actuació:
1- Hem
d’assumir la nostra història actual de Sant Adrià:
Celebrem el mil·lenari
de Sant Adrià; que fa mil anys es va crear la parròquia de Sant Adrià. En
realitat això forma part de l’anecdotari històric de la població i no serveix de
gairebé res. Hem de recuperar la nostra història entesa com a “mestra de la
vida”.
La història social
i potent de Sant Arià comença ara fa cent ants amb les immigracions.
Ara fa cent anys Sant Adrià era un espai
gairebé buit, de pas i sense ponts.
-
Fa cent ans els habitants de Sant Adrià
eren unes 500 persones. Poc més de dues escales del carrer Venus de La Mina.
-
L’any 1920 van arribar a 1.000.
-
L’any 1936, al començar la gerra civil ja
van superar els 8.000 habitants.
-
L’any 1960 passaven dels 10.000
-
L’any 1980 ja en tenia més de 36.000.
Quan a l’any 1975 va morir el dictador Franco,
el 50 % de la població de Sant Adrià havia nascut fora de Catalunya; i més del 80 % dels qui ja havien
nascut a Catalunya feia menys de 50 anys que la seva família havia arribat a
Catalunya.
Alguns això ho volen presentar com un
problema, quan no ho és. És un repte i una oportunitat.
El problema s’ha anat generant amb els anys a
causa de les males polítiques migratòries seguides pels nostres polítics. Ni
van ser justes ni van ser les adequades. Ara, a Sant Adrià, encara estem pagant
les conseqüències.
Un cop més, si Sant Adrià no ha acabat sent
una ciutat racista i inhabitable, ha estat gràcies al sentit comú i la voluntat
de convivència del poble. Andalusos, gallecs, aragonesos, asturians o
extremenys i gent vinguda d’altres països, també han sabut defensar la
identitat catalana, la nostra llibertat i la nostra pluralitat.
I ara que tots aquests valors, com va passar
l’any 1.714, tornen a estar en perill per la creuada anticatalana que patim, per
part de certs nostàlgics de la “España Una Grande y Libre”, hem de tenir clar
que només ens en sortirem si treballem tots junts i amb voluntat de ser. .
2- Hem
de ser incòmodes per a tots aquells responsables polítics que defensen més el
seu sistema que els drets dels ciutadans.
No ens deixem tractar mai més com si fóssim
nens o menors d’edat. Son ciutadans, no súbdits.
Massa sovint, ens quedem callats i en silenci
davant de les respostes evasives dels qui manen o de les mitges veritats, que
sempre són mitges mentides.
Per exemple, quan ens diuen que “no hi ha diners”, hem de seguir preguntant i insistint. Perquè
diners n’hi ha pel que es vol. Les nostres preguntes han buscar sempre obtenir
respostes aclaridores dels temes de fons que ens afecten a nosaltres.
Com a
ciutadans, tenim el dret d’exigir els nostres drets i de conèixer les
informacions econòmiques de les administracions públiques que ens afecten.
3- Hem
de recuperar la ciutadania activa dels barris de Sant Adrià i reorganitzar des
de la base, una xarxa de col·laboració entre els barris.
No podem acceptar, amb tot el que ens està
caient a sobre, ser espectadors passius de la nostres vides ni de la nostra
societat, sinó agents actius i solidaris.
Les realitats actuals exigeixen que els
moviments veïnals dels barris recuperin els seus orígens de lluita i deixin de
ser els “organitzadors de la Festa
Major de cada barri i dels focs artificials del final de festa”.
I a més hem d’aprendre a treballar junts i amb
xarxa social, amb una visió dels problemes que superi les postures curtes de
vista, del meu barri o del meu carrer.
Com a veí de La Mina estic seriosament preocupat
per com pugui acabar el Pla de transformació del meu barri, tant a nivell
urbanístic com social. Tinc por del que pugui acabar passant amb tot el tema de
Venus i els seus reallotjaments. Em preocupa que aquell intent de barreja
social que es va pretendre al principi, resulti un fracàs i acabem tenint
diferents Mines segons els seu poder adquisitiu. Tinc por que amb aquesta crisi
laboral i social, a La Mina puguem tornar a èpoques ben dures de marginalitat.
Però segur que els veïns del barri de La Catalana,
que antigament formava una unitat amb La Mina, i que a causa de les
especulacions urbanístiques que sobre ell s’han fet, ha patit marginació i
aïllament de la resta del seu entorn, també estan seriosament preocupats per
molts temes.
I segur que també pateixen moltes situacions
difícils els altres dos barris del marge dret del riu: El Besòs i La Verneda.
I la mateixa proposta la vull enviar als
barris del marge esquerre del riu: Sant Adrià Centre i Sant Joan Baptista.
Tenim la llarga experiència que el Besòs ha estat una frontera real entre els
dos marges del riu. Però també la tenim que ha estat una barrera política i
social molt forta i encara no superada. Si volem que el Besòs acabi sent un riu
de possibilitats, hem de tirar ponts nous entre els veïns dels dos marges del
riu.
Crec que sense perdre la nostra consciència de
barri tots plegats hauríem de començar a organitzar-nos, perquè son molts els
fronts comuns que tenim i que per separat, mai ens en sortirem.
I vull acabar contant-vos una anècdota d’un
vell savi que li deia al seu nét:
Dintre del cor de totes les persones humanes i
de totes les societats hi ha dos llops en lluita permanent. Un amb ganes de
devorar a qui es posi pel davant i l’altre amb ganes de d’ajudar-lo.
El nét li va preguntar: Avi, quin dels dos llops
acaba guanyant?.
I l’avi, se’l va mirar i li va respondre: “Aquell que alimentis més”.
SEGUIREM
CONFIANT QUE LA GENT DEL POBLE SABRÀ A QUI ALIMENTAR.
¡VISCA
EL POBLE CATALÀ!
13/9/12
Discurs de Josep Maria Montferrer Diada Nacional de Catalunya a Sant Adrià.
Ofrena Floral amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya a Sant Adrià de Besòs, discurs de Josep Maria Montferrer.
7/9/12
Pregó de la Festa Major Sant Adrià 2012
Els pregoners seran les entitats Agrupament Escolta i
Guia Sant Adrià i Gadgetosplai, que celebren el 50è i 25è aniversari,
respectivament.
Les activitats de la Festa començaran aquesta mateixa tarda, així a les 19.30 h se celebrarà el Torneig Llampec de Billar, a la seu social del club Billar (c. Doctor Barraquer, 6); més tard, a les 20 h la plaça de la Vila serà l’escenari del Concert de gala de Festa Major, a càrrec de l’Orquestra Meravella; el públic més jove podrà gaudir del Festival de rock que tindrà lloc a la Rambleta, a les 21 h; i la jornada es clourà amb el Ball d’envelat que començarà a les 23 h, a la plaça de la Vila.
Programa festa major
6/9/12
BarraKjove a la Festa major de Sant Adrià
5/9/12
Realojos en el Barrio de la Mina Reunión con abogado del colectivo Ronda
REUNIÓN DEL ABOGADO DEL COLECTIVO RONDA Y COMISIÓN DE
AFECTADOS DE LOS REALOJOS EN EL BARRIO DE LA MINA.
Reunión realizada el día
30 de Julio de 2012.
Se explica al comenzar la
reunión que Óscar ( Abogado del colectivo Ronda ) ha decidió venir para
explicar un futuro proceso que se debería llevar en el caso de que la
administración ( El Consorcio del barrio de la Mina) decida a finales de año,
que va a ocurrir con el bloque de la C/ Venus.
De entrada valora que la
desunión de todos los afectados es un problema crucial, ya que la presión que
podrían hacer a la administración sería mucho mayor.
Visto que existe nula posibilidad de aunar
esfuerzos, aconseja que es lo que deben hacer los afectados en cada caso.
Para aquellos que han
decidido no irse, o no pueden asumir las condiciones que impone la
administración, les queda esperar a que el proceso de realojo se culmine y se
cierre. Solo así pueden acudir a los tribunales.
En el caso de acudir a
los tribunales:
-
Una vez
cerrado el proceso (se tire Venus, o no), la documentación (incluida las
alegaciones) irá al tribunal de expropiaciones, el tribunal deberá pronunciarse
aceptando las condiciones de la administración o bien las alegaciones.
- En el
supuesto de que el tribunal se pronuncie a favor del realojo tal y como propone
la administración, quedaría la posibilidad de acudir a los tribunales individualmente,
todos aquellos que en su día hicieron alegaciones. Los que no alegaron en su
día “se supone que estaban de acuerdo con las condiciones”. Lo cual es más
complicado a la hora de ir a los tribunales.
En el caso que hayan
decidido aceptar las condiciones de realojo, el abogado del Colectivo Ronda les
propone que se pongan en contacto con él cuando tengan la fecha de la firma de
las escrituras para aconsejarles e ir con los afectados a la misma.
En todo momento deja
claro que atenderá aquellas personas que tienen contratado sus servicios de
forma individual.
Por otro lado, en caso de
que se hicieran los cortes de Marte y Levante y Venus no fuera a tierra,
estudiarán el proceso para ver si están vinculados ambos proyectos dentro del mismo
proceso.
De momento toca esperar a
que la administración cierre el proceso y el tribunal de expropiaciones decida.
3/9/12
Festa Major de Sant Adrià de Besòs Del 7 a l'11 de setembre
Després de les vacances d'estiu arriba una nova edició de la Festa Major de Sant
Adrià, una edició que tindrà un caire especial ja que coincideix amb la
celebració del Mil.lenari de la població. Per això, la programació -austera
quant al pressupost i pensada per a tots els públics- combina el lleure, amb les
referències a la història de la ciutat i als seus símbols d'identitat. El
Mil.lenari serà el protagonista d'un dels actes centrals, la Festa del Riu que
enguany s'ha batejat amb el nom de "El riu ens uneix", una festa
ciutadana que tindrà lloc en un espai que ha estat present durant aquest mil
anys d'història de Sant Adrià. La ciutat també es convertirà aquests dies en
l'escenari d'un ampli ventall d'activitats esportives que sumaran mil
minuts d'esports, destaca la Travessa pel
Mil.lenari que omplirà la platja de nedadors i nedadores o la
Cursa Popular Ciutat de Sant Adrià. La música, l'humor i l'art són també
part del programa i així els més joves podran gaudir del concert del grup
Amelie, de l'actuació teatral Reugenio i dels espectacles del
Festival d'Art de Carrer (FAC12).
Podeu consultar totes les activitats en el Programa
Un any
més arriba la Festa Major de Sant Adrià de Besòs i dins d'ella, com ja és
habitual des de fa molts anys, Esquerra Unida i Alternativa organitza un espai
propi on gaudir d'un bon ambient durant aquests dies de Festa, el ja famós
Xiringuito d'EUiA.
El
Xiringuito, que estarà situat des de divendres 7 fins a dimarts 10 en la
seva habitual ubicació de la Rambleta cantonada amb Miquel Servet, vol ser un
espai lúdic per gaudir del retrobament amb amics i amigues, veïns i veïnes,
després de les vacances, i on compartir amb ells i elles les expectatives del
curs polític que comença.
En el
Xiringuito es podrà trobar la seva ja clàssica, famosa i saborosa
selecció d'entrepans artesanals (botifarra!, pinxos!) que poder degustar
acompanyada d'una beguda, i tot això a preus de fa tres anys!.
Però
això només és una part de tot allò que hi podrà trobar-se doncs el
Xiringuito vol ser, com sempre, molt més, aquest clàssic punt de trobada
per a bona part de la ciutadania adrianenca. Pel seu escenari desfilaran grups
de música i animació de Sant Adrià i ciutats veïnes, que de forma gratuïta i
absolutament desinteresada, oferiran ambients diversos: tranquil i familiar a
l'hora del sopar, i juvenil, ple de rock i gresca fins a la matinada.
EUIA de
Sant Adrià convida a tothom a acostar-se pel Xiringuito i a compartir amb
ella festa i lluita!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)