Entrevista a Josep Mª Montferrer Publicada en el diari de Sant Adrià

"La que ens està caient ens deixarà amb el cul a l’aire a tots. O anem junts o se’n riuran de nosaltres"

 Entrevista Publicada en el Diari de Sant Adrià

Josep Maria Montferrer, a l'Arxiu Històric de la Mina, aquesta setmana
"Sant Adrià no és el lloc cast i pur de la política. Ni de bon tros. N’hi ha qui viu del sistema i no pas d’atendre la gent"

Satisfet per haver fet el discurs a la Diada?
I tant! A la Mina se’ns ha sentit tan poc a l’administració i se’ns ha arraconat tant que la ocasió era ideal. He rebut felicitacions de moltíssima i diversa gent que no pensava. De diferents barris de la ciutat. Això t’omple. Potser seria una mica cínic, però, dir que també m’omple de satisfacció que ningú de l’Ajuntament m’hagi agraït l’esforç de fer el discurs.
 

No es va callar res…
Ja que em donaven l’oportunitat, havia d’aprofitar-la per dir el que penso, no per fer la pilota a ningú. Sempre intento ser honest amb mi mateix: dir el que penso i pensar el que dic.
 

Va fer una crida a la unitat de la societat civil adrianenca. Si no per lluitar per algunes coses, com a mínim sí per a que les entitats i els barris es coneguin…
Després de la derrota de Catalunya al 1714, van donar per mort el poble. Un poble que, 150 anys després, va despertar amb la Renaixença, que va arribar gràcies a la constància del poble i no pas a la burgesia.
 

Però ara no som a l’any 1714…
Ara som en una crisi –tot i que jo prefereixo parlar d’estafa- brutal, d’enfonsament i persecució de la identitat catalana. Ens matxucaran, però no ens mataran si la societat té voluntat de ser. Com arreu, el teixit social adrianenc també està adormit . Aquí a La Mina també notem un cert desencís… perquè ens han comprat a tots! Els ‘talonaris’ del Consorci ho han comprat tot i ens hem anat acostumant a viure de la subvenció, i no pas del voluntariat, de la lluita o de l’entrega gratuïta. Ara que el talonari s’ha acabat, és hora de recuperar les arrels.
Amb el model de lluita veïnal postfranquista? No és una mica antic?
Ara són altres temps. No es tracta de reproduir un passat que és mort: és senzillament recuperar l’esperit del voluntariat, de la gratuïtat. Ens hem acostumat a que l’administració, el polític de torn, ens tregui les castanyes del foc. Per culpa d’això, la gent no es creu que la unió fa la força. Potser no estarà de moda, potser anem contracorrent… però la necessitat crearà els òrgans. La que ens està caient ens deixarà amb el cul a l’aire a tots. O anem junts o se’n riuran de nosaltres. Això no és la meva esperança contra la crisi: és la meva fe en la humanitat i en els barris.
És crític amb els politics. No els necessitem?
I tant que els necessitem. No hem de criticar-los per ser polítics. Hem de criticar aquells que s’han acostumat al talonari, que han viscut d’ell i que així tapen la democràcia participativa. Dins del món de la política hi ha gent que ha perdut la ètica. En major o menor grau, n’hi ha qui s’ha oblidat de la gent per mirar només per la seva butxaca. Ara, això també passa amb jutges, amb el Rei…
I a Sant Adrià també n’hi ha, d’aprofitats?
I tant! Sant Adrià no és el lloc cast i pur de la política. Ni de bon tros. N’hi ha qui viu del sistema i no pas d’atendre la gent. No tot és brut, però hi ha brutícia i s’ha de netejar.
Això no té a veure també amb una crisi personal de valors?
El valor personal que més s’ha alimentat és l’èxit social, el consumisme. Fixa’t el ridícul que està disposat a fer la gent per sortir 10 minuts a la televisió. Un acaba sent el que mostra o el que té, no el que és. Acabem sense saber què som i projectem i venem una imatge encara que sigui falsa. El xoriço sempre s’havia amagat i ara n’hi ha que es presenten a polítics! Quan el valor social és tenir un BMW sense treballar, el món educatiu, la família i la política s’enfonsen. I més si la política també juga a aquest joc.
Va dir que un Sant Adrià nou és possible. Com ha de ser?
No ho se. Vaig dir que és clau recuperar les utopies. El pragmatisme del talonari no ens deixa veure més enllà del nas. O aixequem el cap i mirem més enllà, si somiem per exemple quin barri de la Mina volem, com va passar fa uns anys, o no ens en sortirem. Tinc l’esperança que si no tirem la tovallola i hi ha un grup irreductible de gent, recuperarem els moviments veïnals.
Si no, què ens espera?
El caos. Tothom contra tothom, veïns contra veïns… com ja ho veiem a moltes escales del barri. Tot i els recursos que les administracions han abocat en aquest sentit, el desastre més gran de la Mina és passejar-se per les escales. En 37 anys que fa que visc aquí, mai havíem tingut una escala tan enfrontada, tan bruta i degradada humanament com fins ara. El projecte de les escales no es pot seguir venent com si funcionés. Hem de ser enormement crítics, no amb ànim destructiu, sinó per expressar que no estem bé.
Va dir que, pel què es vol, les administracions, com l’Ajuntament, sí tenen diners...
Ho penso, ho afirmo i ho reafirmo. Fa molt que no tenim ni idea de com es gasten molts dels diners, com ara els del Pla de Besòs. O, quines actuacions i com es prioritza  la inversió social del Consorci de la Mina? La democràcia participativa passa, sobretot per explicar els comptes.
També va ser crític amb el Mil·lenari que la ciutat està celebrant i amb l’Església...
Jo no entenc la història com una historieta, sinó com una història de vida, que dona claus per interpretar el present. La història de fa mil anys no em dona cap pista de res del que està passant ara. Pel que fa a l’Església, el seu silenci forma part dels silencis d’aquesta crisi, que és una estafa. I cert model d’Església, no la meva, surt beneficiada de tot plegat, perquè hi suca molt.
Com va la edició del seu primer llibre?
Els 700 exemplars editats es van exhaurir en tres setmanes. Però ja he enllestit el segon!
Què diu? De què tractarà?
Serà preciós i el vull presentar en la propera Setmana Cultural de la Mina. Té dos parts. La primera és la història de Sant Adrià llegida des del marge dret, des de la perifèria. De com ha patit aquesta zona durant segles. Potser no agradarà a certs sectors de la ciutat, però aportarà molts elements d’una història real de Sant Adrià. La segona se centra més en la història de la Mina rural, amb fotografies increïbles, que ajudin a refer la història d’aquest barri que ningú ha volgut recollir. El projecte, gràcies a totes les famílies que m’han ajudat, ha salvat la història del marge dret de Sant Adrià.  Ara bé, ara estic començant un tercer llibre, que parlarà de la història del barri de la Mina des dels anys 70 fins l’any 2000.

No hay comentarios:

Publicar un comentario