Josep Mª Montferrer PARLAMENT 11 DE SETEMBRE A SANT ADRIÀ

1- Introducció:

Vull començar el meu parlament agraint l’Ajuntament de Sant Adrià, per la oportunitat que m’ha donat de poder dirigir-vos la paraula en la Festa de l’11 de setembre.

Alguns de vosaltres em coneixeu i d’altres no. Permeteu-me, doncs, que comenci aquest parlament amb unes pinzellades personals.

Fa 37 anys que vaig optar per anar a treballar de professor al barri de La Mina, ser un veí més d’aquest barri i passar a ser ciutadà de Sant Adrià.

Per ètica i per ideologia sempre he pensat que havia d’estar implicat amb els moviments associatius del meu barri. Si afluixem en la lluita per la nostra dignitat i  pels nostres drets, els acabarem perdent.  

És per això que he participat en diferents xarxes associatives del barri de La Mina i, amb d’altres companys, sóc un dels creadors i actual president del seu Arxiu Històric.

Ara, amb l’experiència del vell que ha perdut en moltes batalles, però que no ha amagat la cara davant dels problemes, vull expressar-vos ara les meves reflexions. 

2- Unes breus reflexions sobre la crisi de l’Onze de setembre del 1714. 

Ara fa 298, després de divuit mesos de setge, la ciutat de Barcelona va caure en mans de les tropes castellanes i borbòniques, posant fi a l’anomenada Guerra de Successió.

Sabeu qui va sortir perdedor i qui guanyador d’aquesta derrota?.

a-      Com sempre passa hi va haver molts nivells de perdedors diferents:

-         En concret, els qui van perdre la vida, i sobre tot els del barri de la Ribera. La Ribera era la zona econòmica més activa de Barcelona en aquells moments. Va ser enderrocat en gran part per construir la Ciutadella militar per tenir Barcelona ben controlada. Van arruïnar la seva economia.

Van enderrocar més de 1.200 cases. Van desaparèixer 38 carrers de Barcelona i es van quedar sense casa més de 6.300 ciutadans, molts d’ells van haver de marxar d’allà

-         I en general, el Poble Català: Els Decrets de Nova Planta, invocant el “Dret Diví” i el “Dret de Conquesta”, que  permetia acusar de rebel·lió i permetia condemnar a mort, tots els qui no els acatessin,  suposaven, entre moltes altres coses, que

Catalunya perdia tots els seus poders polítics i militars.

La llengua oficial passava a ser el castellà, quedant reduït el català al món privat.

L’economia catalana quedava sota control de la Hisenda Reial. 

La Universitat de Barcelona era clausurada  i se’n obria una altra a Cervera

perquè era afí a la causa borbònica.

b-      I també molts guanyadors diferents:

A part de la Monarquia absoluta i centralista dels borbons, també van sortir-ne guanyadors d’aquella derrota molts catalans influents, gent de la noblesa i de les altes jerarquies eclesiàstiques, que seguint els seus interessos personals, van fer la seva guerra particular a favor de la Monarquia Borbònica, en contra de la voluntat popular.

I la jugada els hi va sortir rodona ja que es van ser convertir en els grans beneficiats de la derrota de l’Onze de setembre i van acabar creant la nova classe social emergent de la burgesia industrial catalana.

Què és el que celebrem avui a l’aniversari de la nostra derrota?.

No celebrem una derrota, sinó el fet que si els pobles ho volen realment, ni les pitjors derrotes, poden acabar amb la seva voluntat de ser.   

Al 1714 gairebé tothom donava per morta la identitat catalana, igual que la seva llengua i les seves organitzacions socials. Va ser el poble i la seva voluntat de ser, la que va acabar mantenint i recuperant la seva llengua i la seva identitat.

Gràcies a això, 150 anys més tard, va poder aparèixer per tota Catalunya un nou  moviment social, conegut com la Renaixença Catalana. I un jove poeta català, en Joan Maragall, li va donar veu en la seva poesia “Oda a Espanya”, que es va convertir en un referent social per a molta gent.

L’Oda comença així:   

            “Escolta, Espanya, la veu d'un fill

            que et parla en llengua no castellana:

            parlo en la llengua que m'ha donat la terra aspra:

            en aquesta llengua pocs t'han parlat; en l'altra, massa”.

Qui hagués pogut pensar mai que cent anys més tard d’aquesta Renaixença Catalana, esclafada un cop més per la dictadura franquista de 35 anys de durada, que un cop més va intentar esborrar la memòria històrica d’aquest poble, un net del Joan Maragall seria el President de la Generalitat de Catalunya?.

Mai es pot fer callar a un poble que sap el que vol i que lluita per aconseguir-ho. 

3- Algunes reflexions sobre la crisi actual que torna a posar en perill la nostra identitat com a poble i els nostres drets com a ciutadans.

a- Parlem sense embuts: Som víctimes d’una gran estafa a la que anomenen “crisi”   

1- És la crisi del propi sistema i dels qui el controlen.  

Els mateixos que han  provocat la crisi, que l’han negat permanentment, i que l’han amagat durant anys, són els que ara es presenten com a salvadors. I la seva genial solució que proposen és que les víctimes d’aquest sistema siguin els qui paguin el seu desastre. Això ho anomenen “fer polítiques socials d’austeritat”. Però només les apliquen a la gent de classe baixa o classe mitja. No als de la seva classe.

Estem en mans d’uns grups que controlen la economia mundial. Nosaltres som titelles a les seves mans. Si la gent es posa nerviosa i protesta, ens castiguen pujant-nos la “prima de risc” i asfixiant la nostra economia; i si “callem i complim la seva santa voluntat” ens la baixen uns punts i ens fan creure que així ja anem millor.

Estem davant d’una estafa i una traïció a la gent, que està posant en perill la nostra identitat com a poble, però també el nostre estat del benestar. Es carreguen la educació, la sanitat i les polítiques socials, que són drets nostres,  per fer més rics a banquers, especuladors i d’altres vividors que no paren d’engrandir la seva riquesa.    

2- Estem indignats i escandalitzats, veient:  

a- Com el Banc Central Europeu, que és el banc central dels 27 països de la C. E., obeeix les ordres d’un sol país, mentre els altres 27 membres callen com a morts i miren de treure el profit personal que puguin sense defensar el seus pobles. 

b- Com el Govern espanyol aprofita la crisi per sotmetre les CC AA i exigir que facin unes retallades superiors a les que ells estan disposats a fer. Els importa molt poc que siguin aquestes CC AA les que gestionen la major part de l’Estat del Benestar de la gent.

Volen tornar a l’estat centralitzat. Se’n riuen de la democràcia i de la participació. No ens volen com a ciutadans lliures, sinó com a súbdits sotmesos a la seva santa voluntat.

c- Com s’està trencant el nostre sistema de valors ètics i el nostre teixit associatiu. La gran estafa dels poderosos  ha podrit les nostres relacions socials. Des de la Casa Reial espanyola, passant per molts jutges, banquers, policies i polítics, s’han  oblidat massa vegades que és la ètica la que hauria de donar sentit als seus càrrecs.  

               d- I per ser qui sóc, deixeu-me afegir que a mi personalment, em cau la cara de vergonya al veure com actua la dictadura teocràtica vaticana i les seves jerarquies espanyoles davant d’aquesta crisi. Els seus silencis són tan clamorosos, que sonen a traïció al poble. Són incapaços de dir ni una sola paraula seriosa de denúncia del que està passant. Sembla que només els interessi controlar les tendències sexuals dels ciutadans.  

b- MOLTA GENT ES PREGUNTA DESORIENTADA: QUÈ HEM DE FER?.

On és la veu dels humanistes, que ens ajudin a repensar la nostra humanitat?

On és la veu dels filòsofs, que ens ajudin a trobar el sentit profund de la vida?.

On és la visió dels profetes, que ens aportin esperança per la lluita?.

On són les postures ètiques dels polítics, disposats a trencar les fèrries disciplines dels seus partits, per no perdre poder?.

Cal dir que aquestes veus hi són; no han mort. Però resulta força difícil escoltar-les, perquè estem rodejats de “tecnòcrates ben pagats” que disposen de via lliure en la seva màquina de fer sorolls i confondre a la gent. Un poble sord i cec que no pot discernir.  

Ni sóc un humanista, ni sóc un filòsof, ni sóc un profeta ni sóc un polític.

Em considero un veí de La Mina i un ciutadà de Sant Adrià, que intenta escoltar, més enllà dels sorolls ensordidors del sistema, la veu dels qui clamen per la igualtat i la justícia entre tots els éssers humans.

Permeteu-me que acabi aquesta reflexió, no donant solucions, que no les sé, sinó  recordant les dues actituds bàsiques que són necessàries  per sortir d’aquesta crisi:

1ª- SOMNIEM LES NOSTRES UTOPIES. REINVENTEM EL MÓN.

Tothom ha de tenir molt clar que: Un altre Món és possible, que una altra Catalunya és possible i que un altre Sant Adrià és possible.

És la única manera de ser realistes sense perdre el sentit de les coses. Una societat sense utopies és una societat que confon el realisme amb el possibilisme quan no, amb  l’oportunisme del moment.

1- Ens cal un futur de ciutadans del món, on els drets humans els tinguem pel fet de ser persones humanes i no per disposar de tal o qual paper o passaport.

2- Ens cal inventar la “democràcia real” i acabar amb tots els seus succedanis.

2ª- PERÒ TOQUEM DE PEUS A TERRA I LLUITEM PEL NOSTRE  MÓN CONCRET.   

Que ningú vulgui arreglar el que no està a les seves mans; fer això no serveis per a res. En tot cas exigim que els que en són responsables ho arreglin o que se’n vagin. 

Cal deixar de creure que algú de fora ens vindrà a treure les castanyes del foc, i menys ara que aquest foc ho està socarrimant tot.

Això, en la nostra realitat actual ens marca tres camps concrets d’actuació:

1-    Hem d’assumir la nostra història actual de Sant Adrià:

Celebrem el mil·lenari de Sant Adrià; que fa mil anys es va crear la parròquia de Sant Adrià. En realitat això forma part de l’anecdotari històric de la població i no serveix de gairebé res. Hem de recuperar la nostra història entesa com a “mestra de la vida”.

La història social i potent de Sant Arià comença ara fa cent ants amb les immigracions.

Ara fa cent anys Sant Adrià era un espai gairebé buit, de pas i sense ponts.

-         Fa cent ans els habitants de Sant Adrià eren unes 500 persones. Poc més de dues escales  del carrer Venus de La Mina.

-         L’any 1920 van arribar a 1.000.

-         L’any 1936, al començar la gerra civil ja van superar els 8.000 habitants.

-         L’any 1960 passaven dels 10.000

-         L’any 1980 ja en tenia més de 36.000.

Quan a l’any 1975 va morir el dictador Franco, el 50 % de la població de Sant Adrià  havia nascut fora de Catalunya; i més del 80 % dels qui ja havien nascut a Catalunya feia menys de 50 anys que la seva família havia arribat a Catalunya.

Alguns això ho volen presentar com un problema, quan no ho és. És un repte i una oportunitat.

El problema s’ha anat generant amb els anys a causa de les males polítiques migratòries seguides pels nostres polítics. Ni van ser justes ni van ser les adequades. Ara, a Sant Adrià, encara estem pagant les conseqüències.  

Un cop més, si Sant Adrià no ha acabat sent una ciutat racista i inhabitable, ha estat gràcies al sentit comú i la voluntat de convivència del poble. Andalusos, gallecs, aragonesos, asturians o extremenys i gent vinguda d’altres països, també han sabut defensar  la  identitat catalana, la nostra llibertat i la nostra pluralitat.

I ara que tots aquests valors, com va passar l’any 1.714, tornen a estar en perill per la creuada anticatalana que patim, per part de certs nostàlgics de la “España Una Grande y Libre”, hem de tenir clar que només ens en sortirem si treballem tots junts i amb voluntat de ser. .

                       

2-    Hem de ser incòmodes per a tots aquells responsables polítics que defensen més el seu sistema que els drets dels ciutadans.  

No ens deixem tractar mai més com si fóssim nens o menors d’edat. Son ciutadans, no súbdits.

Massa sovint, ens quedem callats i en silenci davant de les respostes evasives dels qui manen o de les mitges veritats, que sempre són mitges mentides.

Per exemple,  quan ens diuen que “no hi ha diners”, hem de seguir preguntant i insistint. Perquè diners n’hi ha pel que es vol. Les nostres preguntes han buscar sempre obtenir respostes aclaridores dels temes de fons que ens afecten a nosaltres.

Com a ciutadans, tenim el dret d’exigir els nostres drets i de conèixer les informacions econòmiques de les administracions públiques que ens afecten.

3-    Hem de recuperar la ciutadania activa dels barris de Sant Adrià i reorganitzar des de la base, una xarxa de col·laboració entre els barris.  

No podem acceptar, amb tot el que ens està caient a sobre, ser espectadors passius de la nostres vides ni de la nostra societat, sinó agents actius i solidaris.

Les realitats actuals exigeixen que els moviments veïnals dels barris recuperin els seus orígens de lluita i deixin de ser els  “organitzadors de la Festa Major de cada barri i dels focs artificials del final de festa”.

I a més hem d’aprendre a treballar junts i amb xarxa social, amb una visió dels problemes que superi les postures curtes de vista, del meu barri o del meu carrer.

Com a veí de La Mina estic seriosament preocupat per com pugui acabar el Pla de transformació del meu barri, tant a nivell urbanístic com social. Tinc por del que pugui acabar passant amb tot el tema de Venus i els seus reallotjaments. Em preocupa que aquell intent de barreja social que es va pretendre al principi, resulti un fracàs i acabem tenint diferents Mines segons els seu poder adquisitiu. Tinc por que amb aquesta crisi laboral i social, a La Mina puguem tornar a èpoques ben dures de marginalitat.  

Però segur que els veïns del barri de La Catalana, que antigament formava una unitat amb La Mina, i que a causa de les especulacions urbanístiques que sobre ell s’han fet, ha patit marginació i aïllament de la resta del seu entorn, també estan seriosament preocupats per molts temes.

I segur que també pateixen moltes situacions difícils els altres dos barris del marge dret del riu: El Besòs i La Verneda.

I la mateixa proposta la vull enviar als barris del marge esquerre del riu: Sant Adrià Centre i Sant Joan Baptista. Tenim la llarga experiència que el Besòs ha estat una frontera real entre els dos marges del riu. Però també la tenim que ha estat una barrera política i social molt forta i encara no superada. Si volem que el Besòs acabi sent un riu de possibilitats, hem de tirar ponts nous entre els veïns dels dos marges del riu.

Crec que sense perdre la nostra consciència de barri tots plegats hauríem de començar a organitzar-nos, perquè son molts els fronts comuns que tenim i que per separat, mai ens en sortirem.

I vull acabar contant-vos una anècdota d’un vell savi que li deia al seu nét:

Dintre del cor de totes les persones humanes i de totes les societats hi ha dos llops en lluita permanent. Un amb ganes de devorar a qui es posi pel davant i l’altre amb ganes de d’ajudar-lo.

El nét li va preguntar: Avi, quin dels dos llops acaba guanyant?.

I l’avi, se’l va mirar i li va respondre: “Aquell que alimentis més”.

           

SEGUIREM CONFIANT QUE LA GENT DEL POBLE SABRÀ A QUI ALIMENTAR.

¡VISCA EL POBLE CATALÀ!